POEMARI DE TOCS DE VIDA

 

1. La infantesa

Es passà gana, els dies grisos, però l’amabilitat de la mare sabia pintar de colors les tardes en què berenarem torró d’avellanes.

Els contes de l’ Antonieta eren més refugi antibombardeigs que el carrer Roncalí, inventarem mil aventures sense sortir de l’eixida, compartíem el pa amb els germans i els còmics es llegien d’amagat del pare.

Vam desgastar la infantesa i les soles de les sabates veient els carros passar, la fred glaçar-nos  -a estones- la vida, el silenci encobrir la tragèdia.

Vam aprendre per força una llengua estrangera, a carregar sacs de carbó a l’esquena com si fóssin el que veritablement pesava.  Vam descobrir la injustícia una nit de reis amb joguines trencades, i vam continuar batallant i creient en la gent gràcies a persones com la Paquita del vi.

Vam construir universos amb els petits instants i refrescant al pou la fruita, veient l’avi fumar pipa, sardanes amb la tia Raimunda.

Ens feien cantar Cara al sol i nosaltres només el volíem per a fer créixer les llavors de caqui de Can Camprubí i l’esperança.

Per sort, sempre podrem dir a l’enemic que varem guanyar una coca una nit de revetlla, que la complicitat entre germans sempre ens xiuxiuejarà que “pasó el peligro”.

I malgrat la misèria, vam sobreviure gràcies a la traça del Joaquim per a fer volar estels al vent construïts amb innocència d’infant i la pega dels ametllers.

 

2. 582358

Els anys de postguerra continuaven sent de guerra pel bàndol vençut. I hem d’abaixar el cap i respondre mentides, parlar la “lengua del imperio”, anar a missa, “predicar con el ejemplo”.

En els anys de postguerra la teva identitat sovint es resumeix als quilos de patates de la carta de racionament, el pes d’haver de defugir de les teves conviccions.

En els anys de postguerra la violència estructural s’institucionalitza, tot rastre de roig repinta de gris les façanes.

En els anys de postguerra la gent s’hi continua deixant la pell per sobreviure i somriure els diumenges. I el que en els anys de postguerra és seu d’opressió, Can Gaya, en deien, esdevindrà una biblioteca i quina metàfora tan bonica de la resistència.

Els anys de postguerra continuen sent de guerra. Tots hi perdem. A totes, per a ressorgir de les cendres, ens han de creure -equívocament- vençudes.

 

3. Professions per a un futur que ja no hi és

Ara et diré un secret: a Cornellà, a l’ hivern, nevava. A casa, suportàvem la fred com bonament podíem, les mans de les bugaderes es glaçaven vora el riu.

Sortíem a la porta en sentir el xiulet de l’esmolet, la cantarella del drapaire i a la tarda de passeig agafàvem garrofes pels conills. Avui ja no hi ha lloc pel cintaire, el matalasser i grans superfícies han desbancat la Francesca la cadiraire.

I en els dies de pluja, “a l ’anomenat Cornellà de dalt no es trobaven tants cargols com al de baix”.  Tot sovint penso que “el jovent ha perdut el desig de trepitjar la terra”.

Invertíem els dies de festa en envelats, tres tombs, tardes al cinema Titan. Brindant amb anís l’Estrada per la incertesa. Pel que vindrà.

I Cornellà també tenia estiu, amb la neu (i certes il·lusions) ja desfetes. Adormides sota els ulls protectors de l’agutzil, les síndries i melons de la parada d’en Pascual.

Ara et diré un secret: a Cornellà, a l ’hivern,  ja mai no hi neva.

 

4. Valentes

Encara dubto si alçàvem la veu o parlàvem fluixet, però se’ns sentia poc.  Només de tant en tant, com un lleu xiuxiueig. Però hi érem. Hi érem, hi som i hi serem. Hi érem pujant la canalla, comptant les pessetes al mercat, recosint els forats dels mitjons.

Hi érem llevant-nos les primeres per a tenir-ho tot a punt, anant a dormir -després de molta feina- les darreres.  Hi érem perquè sempre hi som perquè sense nosaltres, no són.

Perquè som foc i som brasa. Hi érem perquè ens volem vives! Hi érem perquè escalfàvem l’hivern, curàvem les ferides, espantàvem els malsons.

Hi érem educant, estimant, ballant i deixant-nos portar per la brisa. Hi érem perquè sempre hi som, perquè sense nosaltres, no són.

I fundàrem l’equip, i encistellarem drets i malgrat tot -com a la vida- moltes de nosaltres “vam entrenar-nos, vam jugar (i no fent-nos sentir, ressonar) varem perdre”.

 

     Nelly Nàjar

 

NOTA: Aquests poemes de Nelly Nàjar, inspirats en textos d’en Francesc Junyent i de la Pilar Pons, del llibre “Tocs de vida” editat per l’Avenç de Cornellà, varen ser recitats per primer cop per la mateixa autora amb motiu de la presentació d’aquest llibre al Castell de Cornellà, el dia 4 de juliol de 2016.